L’Entorn

Lles de Cerdanya

Partit Judicial: La Seu d’Urgell.
Comarca: Cerdanya.
Extensió en km2 del terme municipal: 101,51.
Nombre d’habitants: 330
Situació i presentació La cota màxima és la Tossa Plana de Lles; aquesta, més el rosari de pics que l’acompanyen, d’altitud superior als 2.700 m, tenen sota seu un seguit de replans i valls suspeses (clots) d’origen glacial, que poden tenir el fons ocupat per corrents d’aigua o per estanys, com els de Vallcivera, de la Muga i de la Mugueta, les aigües dels quals s’aboquen al riu de la Llosa. Els estanys de Setut i de la Pera i els clots de l’Orri, de Setut, de la Caülla i de Claror, amb les seves torrenteres, originen el riu d’Arànser. El terme de Lles enclou les valls i conques d’ambdós rius, de la Llosa i d’Arànser.
El riu de la Llosa es forma a l’obaga de la Portella Blanca, solca la part oriental del municipi i una part de la seva conca i del vessant esquerre de la seva vall resten defora aquest, dins els termes de Bellver de Cerdanya i Prullans. Desguassa al Segre just defora Lles, a Montellà i Martinet. Rep diversos afluents, el torrent de Viliella, el riu del Clot de Colomer, el torrent de la Ginebrosa, el de la Canal del Riu i el de Coma Ermada.
Característiques del municipi Segon municipi de la Cerdanya en extensió, després de les annexions de Músser i Arànser, el 1966. S’estén, principalment, per les valls de la Llosa i d’Arànser. Va des dels cims del Pirineu axial -amb la tossa Plana de Lles per cota màxima (2.916 m)- fins al Segre, que el limita al sud i el partiona amb Montellà-Martinet. Al nord és fronterer amb Andorra, al nord-est amb l’Alta Cerdanya, a llevant amb Bellver i Prullans i a ponent amb el Pont de Bar. Els refugis de Cap de rec, del Pradell i dels Estanys de la Pera, a part de cabanes o llocs d’aixopluc com la dels Esparvers o la de les Pollineres, permeten de fer ascensions als cims propers, així com excursions a llocs des d’on es pot fruir d’alguns dels millors panorames tant de la comarca com d’Andorra. La major part de la superfície és forestal i, bàsicament, d’utilitat pública estatal. A la riba del Segre, hi creix vegetació de ribera; a mesura que pugem, hi trobem la roureda de roure martinenc, el freixe de fulla gran, alguna noguera (Juglans regia), etc.; Entre l’avifauna no és difícil observar el trencalòs (Gypaetus barbatus) i sentir xiular les marmotes. L’accés des de la N-260 no és complicat, si bé la carretera (LV-4036) és revirada, i el pendent, fort; no obstant això, el paisatge resulta engrescador i variat al llarg de tot el seu traçat -humit a baix, més sec i combinat amb blocs granítics al sector més alt. El poblament del terme el componen els pobles de Lles, com a cap, Músser, Arànser, Travesseres, Coborriu de la Llosa i Viliella. A més, hom hi troba els importants masos habitats de Cal Jan de la Llosa, Barnola i del Vilar, i altres explotacions com ara cal Mig, cal Mateu, cal Frare, cal Solana i cal Comell. Tanmateix, hi ha indicis dels despoblats del Vilar de Lles, d’en Bret, Cortals o Cortaus, Sallent i Serrat, així com de les ruïnes del poble d’Avol i un bon nombre de bordes, cortals i cabanes. El completen el balneari de Senillers i els antics banys de Caldes de Músser. Prop del trencall que surt de la carretera N-260, el balneari de Senillers recull i serveix les aigües que brollen de cinc fonts, amb característiques diferents: del Païdor, de la Muntanya i del Riu (alcalines-silicatades), dels Brians (sulfuroses) i del Ferro (sulfuroses i ferruginoses). Recentment, a més de la seva funció de balneari, també s’ha adequat també com a centre de recuperació per a paraplègics. El lloc ja es coneixia com a Sanillers l’any 1030.
La població Lles, amb Travesseres, tenia 26 focs el 1553 i 31 el 1595; a Músser, juntament amb Arànser, consten 4 i 6 focs respectivament aquests anys. Al llarg dels segles XVIII i XIX la població d’aquests llocs augmentà força, però d’una manera desigual segons els indrets. A Lles (amb Travesseres) el màxim demogràfic s’aconseguí el 1857, amb 784 h, comptant-hi també els de Coborriu de la Llosa, i a Músser (amb Arànser) el 1860, amb 346 h. A partir d’aquestes dades s’inicià al terme un despoblament progressiu. A Lles hi havia 505 h el 1920 i 323 el 1960, i a Músser, 308 i 265 h respectivament. Al cens del 1970, ja units ambdós ajuntaments, sumaven 474 h, 324 el 1981 i 301 el 1991. El municipi de Lles de Cerdanya forma part del partit judicial de la Seu d’Urgell.
Altres indrets del terme
Viliella (1.550 m d’altitud i 21 h el 1991, 10 en l’actualitat) es troba al caire del cingle sobre la vall de la Llosa, a tramuntana de Lles. És el nucli més septentrional del municipi. Vora el torrent de Viliella, que aflueix per la dreta del riu de la Llosa, l’església parroquial és dedicada a Sant Sebastià. El lloc s’anomenava antigament Valiella i a la primera meitat del segle XIV pertanyia als Cadell. El poble celebra la seva festa major l’últim cap de setmana de juliol. Prop de Viliella, entre el torrent del seu nom i el riu de la Llosa, hi ha el mas del Vilar de Lles o de la Llosa o, també, de Sallent, antic llogaret, amb les ruïnes de l’ermita de Sant Marc. Al fons de la vall de la

Llosa hi ha el veïnat (només queda una masia habitada) de la Llosa, sota les ruïnes del castell de la Llosa, del qual resten uns murs espitllerats. Prop seu hi ha l’antiga capella del castell, actual santuari dels Àngels de la Llosa o de Viliella, a la dreta del riu de la Llosa, sense culte i arruïnat. L’edifici és rectangular, té la volta esfondrada i conserva un parell d’arcs un xic apuntats. Prop seu hi ha l’important mas de Cal Jan de la Llosa.
Coborriu de la Llosa (1.520 m), enfront de Viliella, però a l’esquerra del riu de la Llosa i vora el riu de Coborriu, amb l’església parroquial de Santa Llúcia (la patrona del poble), comunicat per la pista forestal de Lles a Viliella i Prullans. El 13 de desembre se celebra l’aplec de Santa Llúcia, al qual assisteixen gent dels pobles veïns. El podem veure quan baixem cap a Viliella.
Travesseres (1.200 m d’altitud i 34 h el 1991) és el nucli més meridional del terme situat al primer replà de la muntanya, després de l’engorjat de Senillers. La parròquia de Sant Jaume de Travesseres és sufragània de la de Lles. Al Museu d’Art de Catalunya hi ha una Majestat romànica, talla policromada procedent d’aquesta església. Hi ha restes de l’antic castell de Travesseres. Hi va néixer el dominicà F. Bernat de Travesseres, que professà a Tolosa de Llenguadoc. El seu sarcòfag és al Museu Diocesà d’Urgell. El cap de setmana proper al 25 de maig, els habitants de Travesseres celebren la seva festa major en honor de Sant Jaume. Entre Travesseres i Martinet hi ha el despoblat de Cortaus o Cortals.
Músser (1.305 m d’altitud i 65 h el 1991) si fa no fa a la mateixa distància del Segre que Travesseres, és situat a la dreta del riu d’Arànser. L’església parroquial de Santa Maria és romànica (segle XI), d’una nau capçada per un absis semicircular, ornamentat exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes. Ha estat restaurada modernament, i a l’interior decorada amb pintures. Al Museu Diocesà d’Urgell es conserven, procedents de Músser, un rentamans d’aram del segle XVII i un carrau (matraca) menestral de fusta del XVIII. El mes de maig, en dia variable (segons s’escaigui Setmana Santa), hom celebra la festa major.
Arànser (1.493 m d’altitud i 55 h el 1991), aigua amunt del riu d’Arànser, a l’enforcall entre aquest i el torrent de Verneda que hi aflueix per la dreta és poble que fins el 1966 fou cap del municipi de Músser i Arànser. A Arànser l’abadia de Sant Miquel de Cuixà posseïa béns que li foren confirmats pel papa Sergi el 1011. El 1312 el rei Sanç de Mallorca infeudà al cavaller Arnau de Saga les justícies del lloc d’Arànser. Sembla que aquest llinatge dels Saga ja hi tenia drets anteriorment. Algun cop el castell d’Arànser és anomenat d’Aran (1326: castro d’Aran qui est in Baridano) i, àdhuc, d’Arnaldó, segurament per la vinculació amb Arnaldó de Saga. L’església parroquial de Sant Martí té un campanar quadrat, amb rellotge al capdamunt. Les ruïnes de la capella de Sant Cosme i Sant Damià, d’època moderna, són al camí de Lles. Dalt d’un serrat a tramuntana del poble hi ha l’indret anomenat de Sant Marcel, on hi havia hagut, segons es diu a la contrada, un antic monestir. La festa major del poble se celebra el cap de setmana més proper al 16 de juliol, dia de la Mare de Déu del Carme. A ponent d’Arànser, a la carena divisòria amb Aristot, hi ha el coll de Queralt, per on passa el camí de Castellnou de Carcolze a la vall de Bescaran; vora seu, dalt el puig de Queralt hi havia hagut l’antic castell de Queralt, documentat des del segle X, que els comtes de Cerdanya infeudaren als vescomtes de Castellbò, juntament amb els castells veïns de Miralles i de Sant Martí; al segle XIII el castell de Queralt passà als Pinós.Dins l’antic terme de Músser i Arànser, prop d’on el riu d’Arànser desguassa al Segre, es troba l’antic balneari de Caldes de Músser i el de Senillers, situats en un indret on brollen aigües minerals que han estat apreciades d’antic. El vell balneari de Caldes de Músser fou abandonat al segle passat, quan foren construïts el balneari de Senillers, força gran i molt ben instal·lat en un lloc enjardinat, i amb un gran parc que arribava fins al riu d’Arànser. Hi brollen quatre fonts, la del Païdor, a 32°C, de qualitat alcalina silicatada; la de la Muntanya, la del Riu, de condició semblant, i la dels Brians, sulfurosa. Entre els personatges il·lustres que hi anaren a prendre les aigües figura el poeta Joan Maragall, de qui es diu que hi va escriure Pirinenques. Actualment aquest balneari també resta tancat, tot i que s’està reformant per a convertir-lo en un centre terapèutic. Les pistes forestals del terme porten a indrets d’una gran bellesa per a l’excursionisme, com a Cal Jan de la Llosa, a Prat Xuixirà (la pista que hi mena és força dificultosa), on per un sender s’arriba a la mítica Cabana dels Esparvers, a la part alta de la vall de la Llosa. També hi ha pistes al pla de la Cot, al cap de Rec, a Prat Miró, a l’orri del Cadell i, fins i tot, als estanys de la Pera. Des del Refugi dels Estanys de la Pera es poden fer ascensions al circ de muntanyes de l’entorn, des de les quals es dominen grans panoràmiques sobre la Cerdanya i les valls d’Andorra. De Prat Miró surt una pista que mena a Bescaran pel coll de Queralt, d’on surt un brancal cap al S, fins a un mirador sobre el Baridà.
La història El terme és poblat des de molt antic. En l’acta de consagració de la catedral d’Urgell s’esmenten les parròquies de Músser (Munciar), Arànser ( Aransar), Travesseres ( Traverseras) i Lles ( Lesse). Dins l’antic comtat de Cerdanya, el territori que constitueix el terme actual era al límit amb les terres pertanyents al vescomtat de Castellbò. Hi hagué diversos castells, dels quals els d’Arànser, Lles, Músser, Travesseres i Viliella (documentat antigament Valiella, no s’ha de confondre amb Vilella o Vilavedra, situada prop de Talló, dins Bellver de Cerdanya) eren dominats de fet pels comtes de Foix i vescomtes de Castellbò, al segle XIV, en què el domini eminent i la jurisdicció criminal pertanyien, però, als reis de Mallorca. La successió de la senyoria dels dits llocs se’ns desdibuixa posteriorment, bé que és sabut que al segle XVII eren llocs de baró. Altres llocs del terme foren possessió dels bisbes d’Urgell; així, el castell i la vila de la Llosa, els pobles de Sallent i Anol, i els masos d’Embret i Valiella. A més, algunes propietats a Coborriu de la Llosa i Travesseres foren adquirides pel bisbe Ponç de Vilamur a Dalmau de Sant Martí el 1244.

Refugi de Cap del Rec
Partint d’una cabana abandonada, el primer refugi que es va construir al paratge de Cap del Rec és va inaugurar el 13 de novembre de 1955. Pertanyia aleshores a la Federació Catalana de Muntanya. Es componia de planta baixa amb una cuina i sala d’estar, i una planta superior que feia de dormitori amb capacitat per a 18 places. Una part lliure tenia capacitat per a 10 persones. Als anys setanta ICONA va edificar una sèrie de refugis forestals a la zona, entre ells un a Cap del Rec, prop de l’antic refugi, que ja es trobava aleshores en deficient estat de conservació. Aquest, que funcionava de forma lliure, va substituir l’anterior. El Club Muntanyenc Sant Cugat va formalitzar l’any 1986 un acord amb l’Ajuntament de Lles per a la utilització del refugi, que continuava de lliure ús, amb el compromís d’una ampliació de les seves instal·lacions. El xalet-refugi de Cap de Rec del CMSC es va inaugurar el 23 de maig de 1993, i és una construcció moderna i agradable. La seva ampliació va aprofitar la construcció existent, perllongant-la i adaptant-la al terreny. Amb uns 325 m2 ocupats, consta de dues plantes i soterrani. Té una capacitat de 60 llits repartits en diverses habitacions, amb servei de dutxes i aigua calenta. Disposa d’un servei de restaurant, amb menjador de 70 places. Té guarda tot l’any. Reposar al seu redòs us permetrà contemplar la serralada del Cadí; al costat de ponent els cims de Perafita i Monturull, i al darrere la Tossa Plana, que li fa de paravents dels freds corrents del nord. Lligats amb els refugis dels Estanys de la Pera i el d’Engorgs o de Meranges, permet que el GR-11 el tingui com un lloc de sojorn destacat. És una important base d’excursions de la zona. A l’hivern amb neu, l’Estació Municipal d’Esquí Nòrdic, instal·lada al seu mateix costat, us permetrà, amb els seus 29 km de pistes, la pràctica d’aquest esport, amb la seguretat de gaudir de la natura i de lliscar per frondoses boscúries de pins i avets. A partir del 2011, en acabar-se la concessió al CMSC, el refugi ha retornat al municipi de Lles de Cerdanya.

Escaldes-Engordany: La Vall de Madriu

Ubicació
La vall del Madriu-Perafita-Claror és situada al sud-est del Principat d’Andorra, i ocupa una superfície de 4.247 ha. Des d’un punt de vista geogràfic coincideix amb la conca hidrogràfica del riu Madriu.Aquest territori representa prop d’un 10% de la superfície d’Andorra, i es reparteix entre terrenys de les parròquies d’Encamp, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany. A l’entorn d’aquest espai s’ha definit una zona perifèrica de protecció que té una superfície de 4.092 ha.La suma de les superfícies de la zona central més la zona perifèrica representa gairebé una cinquena part del territori andorrà.
Marc legal La voluntat de preservar i utilitzar adequadament aquesta vall ha portat el Govern d’Andorra i els comuns d’Encamp, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany a signar la Carta de la vall del Madriu-Perafita-Claror, en la qual s’estableixen les bases per a la protecció, l’ús i la gestió sostenible de l’espai. Aquesta Carta recull els preceptes establerts pels articles 31 i 34 de la nostra Constitució, i també els derivats dels articles 4 i 16.3 de la recent Llei del patrimoni cultural d’Andorra.
Dades generals La vall del Madriu-Perafita-Claror és una vall d’origen glacial que drena la conca secundària més gran d’Andorra. És subsidiària de la conca principal del Valira d’Orient, i ocupa una superfície de 4.247 ha. Ve definida pel riu Madriu i pel seu afluent més important, el riu de Perafita, els quals s’uneixen a Entremesaigües. El riu Madriu recorre 11,5 km de territori amb un pendent mitjà del 7,6%. El relleu d’aquesta zona, força accidentat, s’assenta sobre un substrat de roca silícica (granítica a Gargantillar-l’Illa i metamòrfica al Port Negre), sobre el qual ha actuat el modelatge de les geleres. El resultat ha estat una gran diversitat de condicions i microclimes, derivades de la variabilitat de l’altitud (amb un desnivell que oscil·la entre 1.055 i 2.905 m) i de l’orientació (gran diferència entre solanes i obagues per la disposicio est-oest de la vall principal). L’aigua també juga un paper important a la vall, amb la presència de nombrosos estanys, rius i rierols, petites cascades, molleres i patamolls. El paisatge vegetal es reparteix entre tres estatges o pisos de vegetació, que canvien en funció de l’altitud: Estatge montà (1.000-1.700 m), amb- pinedes de pi roig, bosquets d’arbres- caducifolis i prats de dall. Estatge subalpí (1.700-2.200 m), amb – pinedes de pi negre i avetoses.Estatge alpí (2.200-2.900 m), dominat- per pastures, tarteres i rocams. La propietat de la terra de la vall del Madriu-Perafita-Claror és comunal aproximadament en un 99% de la seva superfície. La resta, al voltant d’un 1%, pertany a gairebé una trentena de propietaris particulars, i cobreix poc més de 42 ha de terreny de fons de vall, situat a la parròquia d’Escaldes-Engordany.
Patrimoni natural Els elements més destacats són la geomorfologia glacial (vall en forma d’U, circs glaciars, sistema lacustre de Gargantillar-els Estanys, estany de la Nou, glaciars rocosos, vall penjada de l’Estany Blau…), els altiplans post-alpins del Calm de Claror, la dinàmica d’allaus, la vegetació associada a l’aigua (molleres, boscos de ribera…) i diverses espècies amenaçades de vertebrats (trencalòs, gall de bosc, perdiu blanca, mussol pirinenc, corriol pit-roig, almesquera, etc.). Els líquens del circ dels Estanyons han servit per obtenir la primera datació de la Petita Edat del Gel als Pirineus orientals, demostrant la rellevància d’aquest període fred en la història europea. Patrimoni cultural El conjunt d’elements vinculats a l’activitat agropastoral tradicional són els més ben distribuïts: bordes (Ràmio, Entremesaigües), feixes, cabanes de pastor, pletes, parets de pedra seca, orris, etc., a més d’una xarxa de recs en zones de conreu. De l’activitat siderúrgica sobresurten les restes de la Farga d’Andorra (a 1.900 m d’altitud), així com els meners de la Maiana i de Claror i les nombroses carboneres situades dins del bosc. L’aprofitament hidroelèctric que es va iniciar els anys 1930 va generar una infraestructura pròpia, amb dues preses (l’Illa i Ràmio) i una conducció subterrània que comunica Ràmio amb l’estany d’Engolasters. El camí empedrat del Madriu és el nexe d’unió de totes aquestes activitats, és alhora símbol i testimoni singular de la presència humana dins la vall (activitats pròpies, lloc de pas vers França i Espanya) i constitueix un dels valors més característics i eminents d’aquest paisatge cultural.
Realitat social Com la major part del territori europeu, la vall del Madriu-Perafita-Claror no és un territori verge. L’home l’ha utilitzat, l’ha recorregut i n’ha gaudit des de fa segles, configurant un paisatge en el qual la seva empremta és present arreu.Els principals usos històrics d’aquesta zona han estat l’activitat agrària (agricultura, ramaderia i explotació forestal), la siderúrgia i l’aprofitament hidroelèctric. Com a resultat d’aquests usos, ens han arribat nombrosos elements antròpics que, integrats en un entorn natural únic, són generadors del paisatge cultural de la vall del Madriu-Perafita-Claror. L’estructura de la vegetació també ha estat modificada per totes aquestes activitats, l’empremta de les quals sovint s’ha de llegir de manera indirecta a partir de prats instal·lats sobre terrenys forestals, feixes fetes en vessants de fort pendent, o bedollars que substitueixen antigues pinedes. Actualment la vall del Madriu-Perafita-Claror és l’escenari de noves activitats vinculades al lleure, de les quals cal destacar l’excursionisme, l’alpinisme, l’observació de la natura, la caça i la pesca. L’home continua utilitzant aquest territori, per bé que s’adapta a la realitat actual, combinant les noves demandes amb les activitats tradicionals, alguna de les quals, com la ramaderia (bestiar boví i equí) manté encara una presència significativa i contribueix de manera essencial al manteniment del paisatge. La caça i la pesca, la primera amb canvis significatius respecte de les formes tradicionals, mantenen una presència activa. Finalment, hi ha dues concessionàries que utilitzen recursos de la vall del Madriu: Forces Elèctriques d’Andorra (FEDA), responsable de l’aprofitament hidroelèctric de les aigües del riu Madriu, i la Companyia d’Aigües Potables d’Escaldes-Engordany (CAPESA), que abasteix d’aigua la parròquia del mateix nom. En ambdós casos, la contribució de la vall del Madriu-Perafita-Claror és generosa i de gran importància, si tenim en compte que l’aigua captada al riu Madriu permet la producció del 11% del total de l’energia elèctrica produïda al país i que les aigües d’aquesta conca garanteixen el subministrament d’aigua potable al 20% de la població nacional.
Sant Miquel d’Engolasters Un altre element d’interès  és l’església de Sant Miquel. El temple, del segle XI, és un dels més coneguts i singulars d’Andorra gràcies al seu campanar. Està format per una sola nau de reduïdes dimensions acabada en un absis semicircular, més petit que la nau. Exteriorment està decorat amb arcs cecs. Si hi esteu interessats podeu consultar el web de Sant Miquel.

La toponímia del lloc

Una mica d’història amb alguns noms dels llocs per on passarem. La font d’informació bàsica ha estat el Diccionari Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines.
Lles: d’origen basc (lesse), llengua en què es denomina una cavitat gran (cova, precipici, gorja, avenc…), molt possiblement amb referència a la Vall de la Llosa.
Cap del Rec: rec que començava a la zona per proveir d’aigua la banda de Lles.
Viliella: ve del llatí vallicellas, diminitiu de vallis, vall petita, barranquet, amb referència probablement a la Vall de la Llosa (no es referiria doncs al poble en si).
Vall de la Llosa: “Pedra plana de mineral dur”.
Vallcivera: d’origen incert. Vindria del llatí valle ceparia (ceparia: cebes, civada). En època medieval (fins al segle XIV, el clima va ser més càlid i hi va haver conreus fins molt amunt que a l’època moderna (des del segle XV-XVI fins al XIX) el clima va fer-se més fred.
L’Illa: concepte relacionat i ampliat que parteix del llatí insula (illa, terra rodejada d’aigua), en el sentit de “terra fèrtil vora d’un curs d’aigua”.
Madriu: nom documentat ja en 839, com a Riomatrice, provinent del llatí, que vindria de matrix (que té relació amb mater: origen del riu, mare del riu, riu mare, llit del riu).
Ràmio: nom propi d’origen germànic (Rami, Ramis), possiblement d’un propietari.
Perafita i estanys de la Pera: compost de «pera», pedra, i «fita», marca.
Arànser (que cal pronunciar sense la r final): com Arinsal i Arans, procedeix del basc arantza, “espina”.
Un nom força enigmàtic del recorregut és Prat Xuïxirà. No se n’ha trobat informació.

Torna